Letícia Marrades és una poetessa que es mou entre la filosofia i les lletres catalanes. Amb una generositat immensa ens ha confiat la publicació d’aquest poemari foto-il·lustrat. Les imatges d’Arnau Pascual acompanyen els versos i, encara més enllà, desenvolupen un univers que corre en paral·lel, formant una espècie de doble molt suggerent.
El ventall d’influències que salpica la poesia de Letícia va des de Baudelaire fins a Maria Josep Escrivà, passant per Ausiàs March, Miquel Martí i Pol, Joan Salvat Papasseit o Joan Vinyoli. Sobretot tenim a les mans una escriptura fortament inspirada per la poesia de postguerra. Té, simbòlicament, molt present a Josep Carner -noucentista preocupat per un català acurat-. I el darrer nom, que ens hem guardat pel final perquè ressona més fort que els altres, és el de Vicent Andrés Estellés. Del Llibre de Meravelles d'Estellés Letícia en pren la idea de tríptic. Així el seu poemari es desenvolupa en tres temps:
El present que s’esfuma conforma la primera part del llibre i la més curta. És l’instant que defuig, tal volta, com deia Milan Kundera, la condemna més insuportable de l’home és deixar passar de llarg l’infinit de l’instant. El passat, la part central del llibre i la més important perquè, malgrat l’alegria que ens vessen els versos de Gats al terrat, el poemari naix d’una enyorança. El futur, un futur carregat de diferència. Amb el símbol del gall (aclucada d’ull a Joan Vinyoli) que representa que l’alba ve plena de possibilitats renovades. La influència del filòsof francès Michel Foucault és un ressò constant que es fa més audible en aquesta tercera part.
La figura del gat és el símbol més important per a la poetessa. I fa referència a moltes coses, però sobretot a l’instant, a la immediatesa. Gats, gats que passegen pels racons com un recordatori constant de que les coses poden ser d’una altra manera.
Amb aquestes paraules, fruit d’una llarga conversa amb Letícia, vos convidem a encetar el poemari, el llibre ja no pertany a l’autora després d’escriure el punt i final. Qui sap si mai ha estat cosa seva, qui sap si les paraules han omplit d’experiències a la poetessa i no al revés. Sigui com sigui aquí el teniu perquè cadascú el faci seu, i com a imperatiu de lectura aquest:
“No m’importa el dogma, senzillament abrace o deteste als desconeguts” Gats al terrat.
Que la transgressió és la raó de ser de la literatura ho sabem des de fa dos segles, però en aquest poemari la transgressió s’ha encarnat en paraules afirmatives. Paraules que no són un no a les normes, són un si a la part viva de la vida.
“Que ja no hi ha foscor i que tot puga ser” Gats al terrat.
